Cuidar-se mentalment s'ha convertit en un privilegi. Però l'autocura no hauria de ser un luxe, sinó un dret.
En una societat on sovint es premia la productivitat per damunt del benestar, la salut mental continua sent una assignatura pendent. Segons l’Organització Mundial de la Salut, gaudir de salut mental no és només l’absència de trastorns, sinó un estat de benestar integral que permet a les persones desenvolupar-se, afrontar les tensions quotidianes i contribuir activament a la comunitat.
Però, en el món actual, aquesta aspiració es veu constantment compromesa per múltiples factors: ritmes laborals inassolibles, desigualtats socials, precarietat, càrregues invisibles i cronificació de l’estrès.
Moltes persones es troben atrapades en una espiral d’esgotament. La sensació de no arribar a tot —d’obligacions acumulades, de temps sempre escàs— ha esdevingut col·lectiva.
L’organització del treball heretada de la industrialització i els ritmes imposats pel capitalisme han convertit el temps en una mercaderia, subordinant sovint la vida personal als interessos productius.
L’estrès, l’ansietat i la depressió són avui trastorns habituals, especialment agreujats després de la pandèmia. El que era una crisi latent s’ha convertit en una autèntica epidèmia de salut mental.
Desigualtats de gènere i salut mental
Aquest desgast afecta de manera desigual segons el gènere. Les dones arrosseguen una doble presència: a la feina remunerada, s’hi afegeix la no remunerada —cures, tasques domèstiques i responsabilitats familiars— que continua recaient majoritàriament sobre elles.
Això implica menys temps lliure, menys descans i menys oportunitats per a l’autocura. El resultat és clar: més malestar, més trastorns, més prescripcions de psicofàrmacs i una major sobrecàrrega física i emocional.
L’autocura com a resposta individual a un problema col·lectiu
L’autocura ha emergit com una resposta individual davant d’aquesta realitat. El boom del ioga, la meditació, el mindfulness o la fisioteràpia relaxant ho confirma: moltes persones busquen espais per respirar, reconnectar i sortir —encara que sigui momentàniament— del malestar crònic.
Tanmateix, aquests recursos, que podrien ser preventius i terapèutics, són sovint de pagament, privats i selectius. Anar al psicòleg, fer una classe de ioga o participar en un taller de benestar pot suposar desenes o centenars d’euros mensuals.
Això genera una bretxa clara: només qui té temps i diners pot cuidar-se de manera efectiva.
Un sistema públic desbordat
Mentrestant, el sistema públic de salut mental no dona l’abast. A Catalunya hi ha aproximadament 10 psicòlegs per cada 100.000 habitants, i les llistes d’espera s’allarguen durant mesos.
El resultat és una externalització de l’autocura: qui pot, paga; qui no, espera o es resigna. Aquesta situació empitjora l’estigmatització i perpetua les desigualtats. Allò que hauria de ser una necessitat universal es transforma, paradoxalment, en un privilegi.
Alternatives col·lectives per cuidar-nos millor
Però hi ha alternatives. Iniciatives com els bancs de temps, on els serveis s’intercanvien per hores i no per diners, ofereixen una altra manera de tenir cura de les persones i de la comunitat.
També la prescripció social, impulsada des de l’atenció primària en alguns municipis catalans, representa un pas endavant per incorporar activitats lúdiques i de socialització dins el sistema de salut.
Aquests models aposten per una cura no mercantilitzada, centrada en les persones, les relacions i la comunitat.
Cuidar-se no és consumir
Cuidar-se no hauria de ser sinònim de consumir. L’autocura pot ser descansar, no fer res, passejar, teixir vincles, compartir responsabilitats o posar límits.
Però per fer-ho possible cal temps, i el temps avui s’ha convertit en un luxe. Recuperar-lo és també una forma de resistència.
La salut mental no pot continuar sent una responsabilitat individual. Cal repensar col·lectivament com vivim, treballem, cuidem i ens cuidem. Calen polítiques públiques decidides, serveis accessibles i un canvi cultural que trenqui amb l’estigma i dignifiqui el descans.
L’autocura no és feblesa. És supervivència.
I hauria de ser un dret per a tothom, no un privilegi per a uns quants.
