La culpa és un mecanisme a través del qual, davant d’un acte o una omissió, emetem un judici moral sobre la nostra conducta i concloem que hem comès un error. Sovint, moltes famílies experimenten aquest sentiment en prendre la difícil decisió d’ingressar un ésser estimat en una residència. La culpa pot néixer de la creença que no han estat “prou bons” per cuidar-lo a casa, o de la sensació d’estar-lo “abandonant”. Tot i ser una emoció legítima, com qualsevol altra, la culpa no sempre reflecteix fidelment la realitat de la situació.
En molts casos, ingressar un membre de la família en una residència és la millor decisió per garantir el seu benestar, especialment quan comença a requerir cures especialitzades que la família no pot oferir a casa: instal·lacions adaptades, atenció mèdica professional, assistència les 24 hores del dia, activitats socials i estimulació integral.
Tot i això, aquesta decisió sovint es retarda per la culpa que provoca tan sols contemplar aquesta possibilitat —i encara més, en fer-la efectiva.
Arriba, però, un moment en què cal fer aquest pas. A vegades hi ha un desencadenant concret; altres vegades, és el criteri mèdic qui ho recomana; i en moltes ocasions, és una renúncia inevitable de la família davant la impossibilitat de continuar prestant les cures sense posar en risc la pròpia salut.
Fins i tot quan es té la certesa que no hi ha una altra alternativa, la culpa persisteix.
Un cop fet l’ingrés, és habitual que la família continuï preocupada pel benestar del seu ésser estimat: si rebrà les cures adequades, si s’adaptarà al nou entorn i com gestionarà la possible tristesa o solitud derivades de deixar enrere la seva llar i tots els records que hi estan vinculats.
Sempre que sigui possible, és important que les famílies iniciïn un procés de planificació i diàleg amb l’ésser estimat sobre la possibilitat d’ingressar en una residència. Involucrar la persona en la presa de decisions pot ajudar a reduir els sentiments de culpa. Explicar-li les raons que motiven l’ingrés, oferir-li l’oportunitat de visitar el centre que podria esdevenir la seva nova llar i permetre que el personal li expliqui com serà la seva vida allà, contribueix a fer que la decisió final sigui compartida, raonada i viscuda com un acord mutu, i no pas com una imposició familiar.
Sabem que, en molts casos, la capacitat cognitiva de la persona pot estar afectada, fet que dificulta que pugui expressar amb claredat els seus desitjos o fins i tot comprendre o recordar on anirà a viure. En aquests casos, és fonamental escollir un centre que ofereixi els serveis que millor s’adaptin a les seves necessitats, perquè pugui continuar la seva vida d’acord amb allò que li hauria agradat, o bé, rebre totes les cures necessàries segons la seva situació vital.
Tant la persona que ingressa a la residència com els familiars que l’acompanyen en aquest procés han d’adaptar-se a una nova realitat. Per afavorir aquesta adaptació, l’ideal —sempre dins de les possibilitats de cada família— és mantenir una presència regular: visitar-lo, trucar-lo, i vetllar perquè se senti còmode i acompanyat. Aquestes accions poden ajudar a alleujar la culpa, ja que es continua oferint un temps de qualitat. Compartir moments agradables —conversar, sortir a passejar, fer un berenar junts, decorar l’habitació, ordenar la roba, cosir alguna peça, mirar fotografies, riure i recordar moments feliços— enforteix el vincle afectiu. En definitiva, estar presents és un ingredient clau per combatre el sentiment de culpa.
La comunicació constant entre la família i els professionals de la residència és clau per generar una relació de confiança. Veure que la persona està ben atesa ajuda a reduir la preocupació i facilita la capacitat de delegar les cures en mans d’altres, que, amb el temps, poden arribar a esdevenir una nova família per a la persona resident.
No existeix una solució perfecta; el més important és prendre decisions pensant sempre en el benestar de la persona. És comprensible que les persones cuidadores se sentin esgotades, tant emocionalment com físicament, i cal reconèixer que, malgrat voler el millor per al familiar, cuidar la pròpia salut emocional és igualment essencial. Per això, és important que puguin recolzar-se en amics, familiars, l’equip professional de la residència o, si cal, en un espai terapèutic on poder gestionar l’estrès i la culpa que sovint acompanyen aquest procés.
María Pilar Vázquez Álvarez
María Florencia Boix
