Des del centre residencial Torreblanca ens agradaria fer extensibles, de forma breu però no per això menys important, les vivències i experiències durant aquest període de pandèmia de Covid-19.
Una situació que ha resultat devastadora des que va començar ja fa dos anys, i que sembla no tenir fi malgrat les mesures de prevenció i higiene que hem pres i après per poder posar-hi una mica de fre, sobretot en l'àmbit residencial i en motiu de la vulnerabilitat de les persones que hi viuen. També les adaptacions i transformacions que hem hagut d'implementar en temps rècord, que han canviat les dinàmiques i el nostre dia a dia. I com no pot ser d'una altra manera, mostrar agraïment i retre homenatge a totes les persones que ho hem viscut de prop, començant per les mateixes persones ateses, les famílies, les professionals i les voluntàries.
Durant tot aquest període, les persones ateses al centre residencial ens han ensenyat i demostrat una gran fortalesa. Davant la incertesa i el desconeixement global mundial per fer front la Covid-19, les persones grans han tingut la gran capacitat i enteresa d'afrontar situacions com els aïllaments i la pèrdua de contacte físic, així com no poder rebre l'afecte dels seus éssers estimats.
Els aïllaments a les residències han sigut recurrents com a mesura necessària per prevenir contagis i preservar l'estat de salut de les persones més vulnerables. Per contra, ha provocat un distanciament social amb les famílies i amb l'entorn de la persona. Per això ha estat de vital importància l'acompanyament a les persones ateses i a les seves famílies a través dels dispositius digitals, unes eines tecnològiques que han permès vetllar per les relacions socials, evitar estats d'angoixa i distanciament, i oferir suport emocional davant l'absència de la proximitat dels éssers estimats. D'aquesta forma, s'han pogut establir vies de comunicació bidireccional entre la residència i l'entorn.
En el context de crisi sanitària aquesta iniciativa suposa un nou aprenentatge, ja que ha comportat l'adaptació a un nou mètode per a establir vincles amb l'entorn social, acceptant aquesta nova dinàmica de vida i el retorn a una certa normalitat. En aquest sentit, volem posar èmfasi en reconèixer la gran fortalesa i valentia de les persones que viuen a la residència Torreblanca, que han estat exposades a canvis constants.
La Ramona Serrat, que té 93 anys i viu a la Residència Torreblanca, va ser testimoni dels temps de guerra i ara també ho ha sigut de la pandèmia. La Ramona ens explica la seva experiència:
"Quan es va declarar l'estat d'alarma estava preocupada i neguitosa pel que estava passant. No obstant això, tenia l'esperança que algun dia o altre s'arreglaria, com quan vàrem viure la guerra, però la realitat és que encara hi ha una pandèmia i està clar que hem d'aprendre a conviure amb la nova vida. Ara em sento valenta, forta i acompanyada, però durant la pandèmia també em va caure alguna llàgrima"
![]()
En el cas de la Ramona, es reflecteix la seva capacitat de superació davant les adversitats de la vida, afrontant-les de manera positiva i aprenent en qualsevol edat a ser resilient i capaç.
Un altre testimoni de la residència Torreblanca és en Lluís, que té 90 anys i abans de l'arribada de la Covid-19 assistia al centre de dia de la residència. A causa de la pandèmia va ingressar com a resident, ja que la seva dona hi residia des de feia temps:
''Encara recordo el dia que va començar la pandèmia. Jo anava al centre de dia, i em van dir que, per protocols, s'havia de tancar i que no podria assistir-hi. Tenia l'opció d'ingressar-hi si volia. La meva decisió va ser ràpida, i vaig decidir quedar-me, ja que la meva dona fa temps que està al centre. Encara recordo anar a casa amb rapidesa per tal de fer-me una mica de maleta amb roba i objectes personals i retornar a la residència. Van ser dos mesos molt durs. Aïllat a l'habitació sense poder sortir, jo que soc un home de caminar molt cada dia, havia de caminar per dins l'habitació. A més a més vaig estar dos mesos sense poder veure la meva dona, ja que estava aïllada en una altra habitació. Recordo aquests mesos amb molta tristor.''
![]()
Aquest període també ha estat especialment dur per a les famílies, ja sigui pel desconeixement, el distanciament, l'aïllament i en molts casos el dol per la pèrdua d'éssers estimats sense poder acompanyar-los. Això els ha provocat una gran tensió emocional i psicosocial; malgrat això, cal posar de manifest l'esforç que han mostrat per adaptar-se a tota l'allau d'informació, normatives, comunicats, protocols i mesures de prevenció als quals els hem tingut sotmesos durant tot aquest període i sobretot per l'augment constant de contagis. Tot això sense poder tenir contacte amb els seus familiars i amics, ja que no només ho havien d'aplicar a l'entorn residencial, sinó també als seus domicilis i en l'activitat de la vida diària.
En moments d'incertesa, de pressió social i sanitària, volem oferir visibilitat i retre homenatge i agraïment a totes les parts implicades; les persones ateses i les seves famílies, agents externs i de suport, i per descomptat a les persones treballadores del centre que han estat exposades a primera línia, des de l'equip de neteja a tot el personal d'atenció directa i indirecta que ha contribuït a atendre a les persones del centre; a l'entitat Suara que ha vetllat per dotar-nos de tots els recursos necessaris per fer front a la pandèmia sense deixar de prestar el servei a les persones i mantenint els seus valors. I recordar que hem treballat, treballem i continuarem treballant per i amb les persones, demostrant que ens necessitem les unes a les altres i que unides podem fer coses extraordinàries.